On era Joan Aregio divendres al migdia? L'equip del Saló dels Penjats acaba d'obrir una investigació per trobar resposta a aquesta pregunta. No se'l va veure al dinar de comiat de l'alcalde, Joan Miquel Nadal, ni ningú va saber explicar el motiu de la seva absència (a diferència de Carles Sala i Albert Vallvé, que tenien excusa).
Potser era per tornar-li aquella plantada que La Vanguardia va publicar amb el títol "Tengo que irme" i amb el subtítol "Nadal planta a CiU en Tarragona para inaugurar una calle en un pueblo". I ja que parlem d'aquella crònica, és el moment de recordar que, fa unes setmanes, justament aquest article va fer que el títol de Pulitzer (atorgat per Nadal) passés de mans d'una periodista de Tarragona Ràdio (que l'havia aconseguit fa uns quants anys per una pregunta en roda de premsa sobre el rentacotxes) a la corresponsal de La Vanguardia. Esperem no prendre-li nosaltres ara amb aquest post!
13 comentaris:
En Joan era on habia de ser a casa seva amb els seus, que ja en te prou i massa de ballar l'aigua al Nadal.
Avanç habia de fer-li la plantada i d'altre manera hauria ant tot plegat.
Nadal ha enterrat al Joan Aregio.
A l'Anna Plaza li va donar el pulitzer i a qui le havia dit que li fessi la pregunta le va fotre al carrer, aixì va desmontar una emisora i al que convingui amb els seus amiguets, Ara ve Nadal i matarem al gall!!
En quin poble Nadal va inaugurar un carrer?
Anònim de les 08:20, pots explicar-ho una mica millor. Sembla interessant tot plegat...
A la Pobla de Mafumet, em sembla...
Les amistats i les obres tenen una cosa en comú: data de caducitat (encara que no ho sembli)
Vols dir que el Joan Aregio no estava a la Pobla de Mafumet visitant els carrers nous, el divendres al migdia?
A mi em va semblar veure'l!
Per al·lusions em toca parlar. Tard o d'hora havia de sortir al Saló aquesta història que ja coneixen la majoria de periodistes de la ciutat. Tots els qua s'incorporen a la professió m'ho pregunten: "per què et diu Pulitzer l'alcalde?" Docns em diu Pulitzer perquè un dia, quan jo era una tendreta periodista acabada de llicenciar, li vaig fer una pregunta que no li va agradar i es va enfadar molt amb mi. La resposta irada del primer moment, es va transformar en sorna al cap d'uns dies i el renom de Pulitzer m'ha acompanyat durant sis anys. M'he pres aquest títol amb filosofia i sentit de l'humor, ves que hi has de fer! Ara he d'admetre que en alguns moment m'ha fet passar moooooolta vergonya.
Para pleis
Doncs per al•lusions Anna i amb molt d'afecte, jo també diré la meva, ja que aquesta historia la vaig viure molt de prop, i recordo que quan anaves a aquesta roda de premsa, que va ser als inicis del 2002, o sigui ara farà 5 anys, posteriorment al 15-10-2002 és va arxivar per part del TSJC aquest cas del rentacotxes.
El director de l’emissora aleshores, et va suggerir que feixis aquesta pregunta (pregunta pulitzer), a partir d’aixó, el Sr. Nadal va prendre cartes en l’assumpte, mès que res, per que sabia que la pregunta no era teva, i com bé dius, eràs joveneta, a tù et va donar el pulitzer i..., i a algú ò millor dit a alguns ens vam donar d’altres (els acomiadaments es sabien abans a l’ajuntament que a l’empresa), com bé saps d’aquella emissora tan sols queda’n els mobles(poc mès), d’un amb un o de dos en dos, és va acabar amb la gent molesta, tot això ho sabem els que ho van viure, però diuem que “el temps posa a tothom al seu lloc”ó “a tot porc li arriba el seu St. Martí”.
"D'amics" ha fet a raudals, veurem quans li queden.
QUANTA RAÓ ANONIM!
Anònim que m'anomenes, no sé qui ets...
És cert, la pregunta que em va valdre el títol de Pullitzer era una pregunta "dedicada". El meu cap em va demanar que la plantegés. Però jo em podria haver estalviat el trangol, perquè un altre periodista se'm va avançar i li va preguntar primer. Jo em vaig guanyar el títol perquè vaig tenir la inconsciència de re-preguntar-li quan Nadal ja havia dit que no volia parlar del tema del rentacotxes.
I també és cert. Al cap d'un temps hi va haver un desgavell a l'emissora on treballava en rebre el Pullitzer. Però això va ser més endavant. Potser al cap d'un parell d'anys. Jo en aquella època ja no hi era i no conec les circumstàncies de la crisi, tan sols rumors.
Tot plegat em va semblar molt de greu. Em vaig formar com a periodista en aquells ràdio. Era la meva primera feina de veritat, fora de pràctiques i beques. Em van demostrar molta confiança i en vaig aprendre molt. Sempre tindré un bon record dels que em van donar la primera oportunitat.
Veig que hi ha certa polèmica al voltant del premi “Pulitzer”, que el “Sr.” Nadal, va atorgar simbòlicament a l’amiga Anna Plaza, per una pregunta relacionada amb el rentacotxes de Torreforta.
En aquest bloc, s’ha dit que aquesta pregunta de l’Anna, li va fer per encàrrec del seu cap, ella mateixa ho ha confirmat, doncs, si companyes i companys, vaig esser jo qui li vaig encomanar que la realitzés, des de aleshores, les coses és van anar girant en contra meva, poquet a poquet, però sense parar, van anar fent el possible, per a que deixés la direcció de l’emissora més escoltada i més influent de Tarragona (gràcies a molts amics i excel•lents companys com l’Oscar Ramirez i d’altres que ja no hi son a l’emissora).
Jo por la meva part, vaig intentar fer l’únic que se fer( millor o pitjor) informar amb independència i rigor.
Al final el que vaig aconseguir, es que se m’apartés de la meva professió, això si, desprès de cobrar l’indemnizació pertinent, acompanyat de la meva esposa que també fou acomiadada ,i que aleshores era comercial, excel•lent comercial d’Onda Rambla, inici d’un seguit de neteja de personal, que com el mateix director general de la cadena va dir “que es produïa en un context tèrbol amb uns condicionants subjectius”
Avui en dia en guanyo, amb molt de gust, les garrofes com a cap de premsa del COMT, enyoro la ràdio, i molt, i tornaria, però només amb una condició, que veig molt difícil, que respectéssim la meva llibertat i la dels meus oients.
ptarrasa@menta.net
He de puntualitzar diversos aspectes al voltant d'aquest tema.
L'Anna Plaza ha estat companya meva i, ho dic amb el cor a la mà, una bonissima companya. Al principi, com qualsevol altra llicenciada recent, va rebre ajuda dels que erem en aquell moment a Onda Rambla, emissora on vam compartir molts bons moment. El seu aprenentatge inicial va ser més curt del normal perquè l'Anna sempre va demostrar estar molt preparada per aprendre i, per tant, per despuntar.
En aquells moments Onda Rambla era la única emissora crítica amb l'equip de govern perquè denunciava coses ben aparents, els problemes de centenars i centenars de tarragonins que ens trucaven per solventar un tema tan senzill com una rajola que ballava al seu carrer, un contenidor sense tapa o la desaparició d'una paperera. A diferencia d'altres mitjans ja manipulats en aquella època nadalista, la nostra ràdio era nostra i dels ciutadans que ens trucaven. En aquells anys nomès nosaltres erem la ràdio de Tarragona.
El problema era justament la manca de control de l'ex-alcalde sobre un mitjà que era privat i que definia les inquietuts de Tarragona. L'Anna Plaza va fer la pregunta que, un matí, vam pensar que podia i havia de formular un servidor i el Pitu Tarrasa. Però com sempre, l'ex-alcalde va exercir les seves dots de comandament de govern i va ser, un cop més, un prepotent. I a partir d'aquell dia va seguir anomenant "Pulitzer" a la periodista que li havia fet una pregunta molesta. L'ex-alcalde sempre ha estat així.
Ara fa tres anys, quan, conjuntament amb quatre companys més de la televisió de Tarragona (avui en dia, Cagarro major del regne per culpa dels seus propietaris i no pas dels grans professionals que la fan) vaig guanyar el Premi de Comunicació de Tarragona, vaig sentir-me molt orgullòs pel fet de trobar-me a l'Anna rebent el mateix premi en categoria de ràdio. I li vaig dir, en to de broma: "Ja et vaig dir que el teu era fer reportatges".
Els meus màxims respectes per l'Anna Plaza, una gran professional formada en una casa on primava sempre l'amistat entre companys per sobre les moltes pressions polítiques rebudes. Mai he entès (això és un dir) perquè es van carregar al Pitu i, de pas, a la seva dona Maribel.
El temps ha passat i el Pitu, la Maribel i jo (conjuntament amb la meva dona que també se'n va anar amargada d'aquella casa de bojos) hem estat sempre units.
Jo ja estic retirat del món de la comunicació a nivell de micro com també el Pitu. Jo també ho trobo molt a faltar, com el Pitu. Jo també he patit la persecució de l'ex-alcalde el dia que a la tele de Tarragona, quan era cap de programes i buscaven un directo, se'm va dir textualment: Mentre Nadal sigui alcalde mai seràs director. Li caus malament o et té por. Prefereixo pensar el primer perquè és un sentiment reciproc. Ara, a l'altra banda de la trinxera, no espero cap recompensa de ningú ni vull ocupar cap lloc ni càrrec enlloc. Desprès de 20 anys d'ofici, tinc clar que si torno a fer ràdio serà la que jo vulgui fer i espero que cap més indesitjable com l'ex-alcalde intenti governar la meva vida laboral i la de la meva familia. Visca Tarragona i gràcies al Pitu i la Maribel per tot allò que hem viscut fins ara i el que viurem en un futur. Anna: segueix sent tan simpàtica com sempre. Visca la Plaza!
Perdó, em deixava el ranking d'impopularitat de la meva vida laboral:
1- Luis del Olmo. - 2555 (els dies que vaig treballar per ell)
2- L'ex-alcalde. - 1825 (els dies que fa que va carregar-se al Pitu tot demostrant fins quin punt es pot ser mesquí i manipulador)
3- Angel Gomez (ex-director de Cope i personatge cruel que, un dia de Carnaval i sabent que la central em feia fora perquè duia tres anys a la empresa, va deixar-me al nivell d'una babosa). Va estar anys destilant mala llet però fora de la Cope, servint benzina en una estació de servei.
Publica un comentari a l'entrada