divendres, 11 de maig del 2007
Em topo de morros amb l'Aregio
Creuen els polítics en campanya, i alguns ho fan tot l'any, que la ciutat és seva. Aquest matí m'he topat de morros amb la cara del candidat de CiU, Joan Aregio. Al túnel de l'Avinguda Vidal i Barraquer, poc abans d'arribar a Parc Central, els fanals són més baixos del que és habitual, però també hi han penjat les banderoles electorals. La diferència és que es troben a l'alçada de la gent. Els meus ulls queden a la mateixa distància del terra que els de l'Aregio. Què hi farem. El pitjor és que una persona que vagi distreta pot topar-se amb la banderola i fer-se mal. Quan trigaràn en treure-les? Compleixen la normativa municipal de civisme?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Per qué Ballesteros està passat de moda:
enric vila rodona
Enric Vila
Sarkozy i la fi dels líders simpàtics
La victòria de Sarkozy tanca un cicle que la pròxima retirada de Blair acabarà de rematar: és el cicle dels líders simpàtics. S’ha acabat l’hegemonia de les cares amables i dels falsos somriures. S’ha acabat el discurs políticament correcte per una temporada. S’ha acabat dir les coses amb delicadesa. S'ha acabat la mà esquerra. I s'ha acabat voler fer truites sense trencar els ous o menjar caviar i tenir la consciència tranquila.
A partir d’ara el que quedarà bé serà dir les coses pel seu nom. Tenir mala consciència i no dissimular el cinisme deixarà de ser pecat i es considerarà prova de vitalitat i fortalesa. En general, no amagar gaire els defectes donarà carisma perquè es considerarà un signe d’humanitat. Mirin Sarkozy, quina pinta de play boy grec, quina pinta d’heroi cràpula tipus Jean-Paul Belmondo; a Chirac no li agradaven pas menys els diners i les dones i no ho portava tan clarament escrit a la cara. L’entusiasme que ha produit en molts sectors d’Europa i els Estats Units la victòria de Sarkozy té a veure amb aquest canvi d’estil. Torna el rock’n’roll, el ritme de la testosterona, la marxa. Ve una música que recordarà l’època dels Reagan, Tatcher, Miterrand i Kohl, però que no serà ben bé la mateixa, perquè tot evoluciona i perquè és veritat que en temps de confusió sempre destaquen els homes segurs, però ara, a més, hi ha una crisi moral i això afavorirà els homes segurs i una mica carotes.
Una cosa és clara: al costat de Sarkozy, Merkel, Bush i d’aquesta Gran Bretanya que ha obert el meló de les identitats, Zapatero aviat semblarà Julio Iglesias en l’època de la movida madrileña. El seu talante aviat sonarà com una cançó arnada i anodina si no aconsegueix concretar alguna de les seves idees, cosa que dubto, i només se’n podran fer versions com aquella que va fer la Trinca de Soy un truhan soy un señor. En canvi, Montilla, que és més viu que la fam, un escalador com Sarkozy però molt menys divertit, ha copsat els aires que vénen del nord, i s’aplica amb disciplina, sempre que en té l’ocasió, l’eslògan de campanya, tan ben pensat pels nous temps: “Fets no paraules.”
A tot Occident, l’electorat està tip de bones paraules. Els líders guapos i comprensius, amb fums d’intel•lectual i bona persona tenen els dies comptats i uns anys de banqueta per endavant. La insatisfacció del ciutadà mitjà és tan gran, se sent tan dèbil i angoixat, l’islamisme i la immigració li fan tanta por i viu tan esclafat per la moral i la tecnologia, que, cada vegada més, tendirà a triar líders que no s’assemblin a ell, líders decidits i valents, que li demanin el vot mirant-lo com un cuc, que és com se sent.
És aquesta, i no la dreta o l’esquerra, la diferència entre Sarkozy i Segolene Royal que han votat els francesos. Sarkozy és un home d’acció, un aventurer que no s’arronsa davant de la incertesa ni la mala consciència i que no té cap interès a justificar-se davant del públic amb bizantinismes morals. Sarkozy és un ambiciós amb tot el que té això de bo i de dolent, és un caràcter fort i definit, que sempre juga a tot o res perquè es pren la vida com un joc i no té por de perdre. Ségolene, en canvi, és un vulgar producte de l’era democràtica: una romàntica vanitosa i histèrica, que tot ho dramatitza, una cara bonica de supermercat, amb unes ambicions puerils. La candidata de les esquerres és el mirall d’aquest occidental mitjà que no s’agrada però que aspira a tot (en el cas de Segoléne a ser una bona mare, a ser una bona muller, a ser una bona presidenta i ser una bona persona), precisament perquè no té caràcter per comprometre’s amb res. Per això ha perdut les eleccions.
Cal que els instal.ladors de banderoles rebin un curs previ de formació de mans dels amics Llamborda i Tarter. jjejejej
primer els coloquen treballant des del terra i després des d'una grua els aniran pujant... suposo
Publica un comentari a l'entrada